diumenge, 23 de desembre del 2012

Alternativa



No complir l'objectiu de dèficit imposat per Merkel i Rajoy. Identificar el deute il·legítim per no pagar-lo. No fer més retallades en serveis públics i no privatitzar-los. Incrementar els ingressos públics amb una fiscalitat més justa. Injectar recursos a la societat per assegurar una renda mínima vital per a les persones i recuperar el consum. Constituir una banca pública per garantir el crèdit a leconomia productiva i les famílies. Assegurar la cohesió social com la millor fórmula per sortir de la crisi de forma justa i duradora. Apostar per la revolució verda per crear ocupació i avançar en el canvi de model productiu i de societat.
Després del resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya del 25N és necessari concretar quines són les prioritats polítiques que dibuixin un horitzó d'esperança per Catalunya. El "no es pot fer res més" o el "no hi ha alternativa" van ser derrotades a les urnes. Si hi ha alternatives i si es poden fer les coses d'una altra manera. Només cal voluntat política per iniciar el canvi de rumb. No hi ha formules màgiques o fàcils, però si podem iniciar un camí diferent que ens tregui del cercle desastrós en el que ens volen mantenir les dretes: més retallades, més atur, més pobresa, menys oportunitats, menys futur.
Que CiU estigui plantejant que el pressupost de la Generalitat pel 2013 contempli retallades per valor de 4000 milions d', el doble del que han retallat en dos anys, és senzillament indecent, és empènyer la societat catalana cap al precipici, és optar pel suïcidi col·lectiu del que només es lliurarà una minoria, l1%. Aquesta opció no és la conseqüència d'un desastre natural, és una opció política i premeditada que ens proposa que l'origen de la crisi econòmica i els seus responsables siguin invisibles. És tracta de fer a tothom culpable de la situació per eludir les seves responsabilitats. Sorprèn, però, que dues forces polítiques d'esquerres s'estiguin plantejant participar en aquest joc de despropòsits.
Doncs no. Des de ICV-EUiA proposem a la societat tres prioritats per aquests propers mesos: 1- Pacte antiretallades i per la recuperació econòmica. Plantegen una cimera amb agents polítics i socials per aturar els desnonaments i les retallades de 4000 milions d' que ja ha anunciat CiU i que va amagar durant la campanya electoral. Cal dir-li a Rajoy i Merkel que no complirem els objectius de dèficit públic perquè volem salvar les persones i recuperar l'economia. Proposem canviar radicalment les polítiques econòmiques per reactivar el consum, l'economia productiva i incrementar els ingressos públics a partir d'una fiscalitat justa. 2- Pacte Anticorrupció. Proposem la tipificació penal del finançament irregular dels partits; la regulació de les plusvàlues urbanístiques per evitar afavorir interessos privats; plantegem la compareixença immediata d'Artut Más pel cas Palau, i tornar a posar en marxa les comissions parlamentàries d'investigació sobre la gestió de la salut pública i sobre l'actuació de les entitats financeres. 3- Acord nacional pel Dret a Decidir, que situï la centralitat al Parlament i no en el govern. El Dret a Decidir és de tothom, no és moneda de canvi, i no es pot negociar en funció de si es recolza un govern o no, i cal avançar preservant la màxima cohesió social de Catalunya.
Sabem que no es fàcil gestionar la situació, que no és fàcil sortir de la crisi de forma ràpida, però estem decidits a no resignar-nos, a no callar davant de les injustícies, i a fer avançar propostes diferents a favor de la majoria de la societat, del 99%. Més de 350.000 dones i homes a Catalunya, i estem convençuts que són moltes més, han fet un pas endavant. I proposem aliar-nos amb tots aquells que a Europa volem canviar les polítiques dogmàtiques d'austeritat per un camí d'esperança per a la majoria, basat en els drets humans, els principis democràtics i la solidaritat.
Paco Morales,
Membre de lExecutiva dICV a Terrassa.

divendres, 27 d’abril del 2012

Si hi ha diners




Durant anys els governs del PP, del PSOE, i de CiU han baixat impostos a les rendes altes i empresarials, rebaixant així els d’ingressos a les arques públiques. La nostra fiscalitat i l’europea s’assemblen poc. Ara ve el president Rajoy i ens diu, tant tranquil, que “No hi ha diners per pagar els serveis públics”, i ens demana “un esforç petit d’uns quants euros al mes”. Costa trobar paraules per descriure aquestes declaracions. És fals que no hi hagi alternativa a les polítiques de retallades. És fals i antidemocràtic.

Si hi ha diners. El problema és que no es troben a la hisenda pública, ni a Catalunya ni a Espanya. Els diners els tenen els rics, les grans fortunes, les grans empreses, les entitats financeres i els especuladors que s’han beneficiat durant molts anys de baixos impostos i una laxa política contra el frau fiscal. Els diners els tenen els bancs espanyols que compren diner al Banc Central Europeu a l’1% per comprar deute públic i lucrar-se amb un 3 ó 4% sense cap tipus de risc ni de principis ètics. Els diners els tenen els que poden beneficiar-se de les Sicavs i tributar només a poc més de l’1%.

Una cosa és racionalitzar i prioritzar la despesa pública, gestionar millor i corregir errors, i una altra és retallar a tort i a dret en els serveis públics, i en drets socials, laborals i democràtics que tants anys ens ha costat aconseguir. La crisi és utilitzada pel PP i CiU com a quartada per imposar el seu model de societat conservador, on el sector públic ha de ser reduït a la mínima expressió, i de pas ofegar a comunitats autònomes i ajuntaments des de una antiga i rància visió recentralitzadora d’Espanya. Unes actuacions i unes retallades que no formaven part dels seus programes electoral amb els que va aconseguir majories electorals i amb uns dirigents polítics que, descaradament, demanen un “petit esforç” als que menys tenen, als treballadors/es i classes mitjanes, a aquells que no són els responsables de la crisi econòmica.

A Espanya i a Catalunya no tenim una problema de despesa pública. No tenim un problema de dèficit públic, un dels més baixos d’Europa, per cert. Tenim un problema de deute privat. i d’ingressos per mantenir i millorar l’estat del benestar. Tenim un problema de model de desenvolupament econòmic, social i ambiental que ha multiplicat els efectes de la crisi econòmica internacional creada per l’especulació, la desregulació del sector financer, la bombolla immobiliària .i la manca d’escrúpols del capitalisme salvatge. Un capitalisme que ha trobat la manera d’enriquir-se, il·limitadament, sense comptar amb el factor de l’economia productiva i del treball.

Però és públic que les polítiques obsessives per acomplir uns determinats nivells de dèficit públic imposades per la dreta conservadora arreu d’Europa, gràcies a la doctrina Merkel, no fan més que enfonsar-nos més i més en la crisi econòmica, en una espiral de fracàs i patiment, on l’atur, la depressió econòmica i la baixada d’ingressos públics no paren d’incrementar-se. Aquestes polítiques són un fracàs que ens porten al suïcidi econòmic, social i ambiental.

I tant que hi ha alternativa. Cal plantar-se davant de les institucions europees i internacionals i dir-lis que així no. Que no estem disposats a desmuntar el nostre incipient estat del benestar i deprimir més la nostra economia. Que enlloc de salvar bancs volem salvar persones i oferir-lis futur. Que volem préstecs a l’1% del Banc Central Europeu per pagar el nostre deute i revifar l’economia social i productiva sobre noves bases de desenvolupament. Que volem una democràcia on la política, el poble, mani i controli l’economia i els mercats per avançar en una prosperitat compartida per a tothom.

Senyors Mas i Rajoy, deixin de dir que no hi ha alternativa. Si no estan disposats a cercar el diner allà on està, si no estan disposats a plantar cara per defensar els interessos generals del 99% de la ciutadania, el que han de fer és preguntar-li al poble o dimitir.

diumenge, 12 de febrer del 2012

No callarem


El govern de CiU només vol els ajuntaments per fer-li costat i justificar les retallades que afecten greument els serveis públics i la ciutadania terrassenca. En un moment en que la Generalitat de Catalunya li deu a l’Ajuntament de Terrassa més de 17 milions d’euros, el grup municipal de CiU acusa als grups polítics del govern municipal d’oportunisme polític per portar al Ple de l’Ajuntament mocions que reclamen el deute (veure article publicat el passat 3 de febrer al Diari de Terrassa). És a dir, el Govern de la Generalitat pot reivindicar fins a l’infinit el deute de l’Estat, i està bé que ho faci, però els ajuntaments no podem reclamar els deutes a la Generalitat. I no només retallen, sinó que no paguen.

L’acusació d’oportunisme, formulada pel grup municipal de CiU és un despropòsit polític que ni l’Ajuntament de Sant Cugat, governat per CiU, està disposat a seguir. A més, només cal repassar l’hemeroteca dels darrers anys per veure fins a quin punt CiU ha utilitzat el Ple de l’Ajuntament de Terrassa i el Parlament de Catalunya per desgastar als governs d’esquerres d’aquí i d’allà, sent el seu portaveu terrassenc un expert avantatjat.

Tothom sap que la situació econòmica actual és molt difícil per a totes les administracions, i per a la majoria de ciutadans/es també. La diferència és com es fa front a la situació i quines són les prioritats polítiques que s’estableixen. Alguns han decidit fer-ho retallant serveis públics bàsics com l’educació, la salut pública i els serveis socials, mentre rebaixen impostos als més rics, i no demanen cap esforç als que han provocat la crisi econòmica, als especuladors i als que defrauden a la hisenda pública. És més fàcil fer recaure el cost de la crisi en aquells que no l’han provocat, en els més febles, i en la majoria de treballadors/es siguin del sector públic o no. Però aquesta és la seva responsabilitat, la responsabilitat del govern de CiU, no la nostra. Aquesta és la responsabilitat de CiU que no ha parat de pactar rebaixes d’impostos en els darrers anys, tant amb el PP com amb el PSOE.

Tothom està cridat a fer esforços per sortir de la crisi i contribuir a crear un horitzó d’esperança i de recuperació econòmica. Però aquest “tothom” sembla que no és interpretat de la mateixa manera per les diferents opcions polítiques. Tan legítim és reclamar a l’Estat allò que li deu a Catalunya, com que els ajuntaments li reclamin a la Generalitat el pagament dels seus deutes. El problema és que uns i altres estan escanyant als ajuntaments i als serveis públics bàsics sense posar sobre la taula ni l’exigència d’esforç per a “tothom”, ni cap proposta que tendeixi a estimular la recuperació econòmica. I per aquí, almenys des d’ICV, no passarem, no callarem.

Acusar-nos de “posar pals a les rodes d’una possible recuperació econòmica i social” per reclamar allò que la Generalitat li deu a la ciutadania de Terrassa, és senzillament ridícul. El Grup Municipal de CiU reivindica “altres actituds polítiques”, i suposo que també es deu referir al govern de la Generalitat que no ha consultat l’Ajuntament de Terrassa per paralitzar el pagament de la PIRMI el passat agost, ni per paralitzar les obres de perllongament dels FFGC que ja estaven incloses a la proposta del pressupost pel 2012, ni per retallar les subvencions a les escoles bressol, ni per tancar les urgències nocturnes dels Caps, ni per paralitzar el pagament de la Llei de Barris, i així un llarg etcètera. Avui, l’Ajuntament de Terrassa té menys ingressos i més despeses per compensar les retallades socials del Govern de la Generalitat.

El Govern d’Esquerres a la Generalitat no ho va fer tot bé, això és evident. Però hem de recordar-li al govern de CiU que el govern d’esquerres també va trobar la Generalitat endeutada i amb dèficit públic (ACA inclosa), amb la diferència que el dèficit actual és fruit, en gran part, de la major inversió pública que s’ha fet mai en equipaments públics bàsics a Terrassa i arreu de Catalunya, per no parlar de la significativa rebaixa d’ingressos fruit de la crisi econòmica i de les rebaixes fiscals pactades per CiU a Madrid durant molts anys. En definitiva, per recuperar el retard en la consolidació de l’Estat del Benestar a Catalunya.