Durant anys els governs del PP, del PSOE, i de CiU han baixat impostos a
les rendes altes i empresarials, rebaixant així els d’ingressos a les arques
públiques. La nostra fiscalitat i l’europea s’assemblen poc. Ara ve el
president Rajoy i ens diu, tant tranquil, que “No hi ha diners per pagar els
serveis públics”, i ens demana “un esforç petit d’uns quants euros al mes”.
Costa trobar paraules per descriure aquestes declaracions. És fals que no hi
hagi alternativa a les polítiques de retallades. És fals i antidemocràtic.
Si hi ha diners. El problema és que no es troben a la hisenda pública,
ni a Catalunya ni a Espanya. Els diners els tenen els rics, les grans fortunes,
les grans empreses, les entitats financeres i els especuladors que s’han beneficiat
durant molts anys de baixos impostos i una laxa política contra el frau fiscal.
Els diners els tenen els bancs espanyols que compren diner al Banc Central
Europeu a l’1% per comprar deute públic i lucrar-se amb un 3 ó 4% sense cap
tipus de risc ni de principis ètics. Els diners els tenen els que poden
beneficiar-se de les Sicavs i tributar només a poc més de l’1%.
Una cosa és racionalitzar i prioritzar la despesa pública, gestionar
millor i corregir errors, i una altra és retallar a tort i a dret en els
serveis públics, i en drets socials, laborals i democràtics que tants anys ens
ha costat aconseguir. La crisi és utilitzada pel PP i CiU com a quartada per
imposar el seu model de societat conservador, on el sector públic ha de ser
reduït a la mínima expressió, i de pas ofegar a comunitats autònomes i
ajuntaments des de una antiga i rància visió recentralitzadora d’Espanya. Unes
actuacions i unes retallades que no formaven part dels seus programes electoral
amb els que va aconseguir majories electorals i amb uns dirigents polítics que,
descaradament, demanen un “petit esforç” als que menys tenen, als treballadors/es
i classes mitjanes, a aquells que no són els responsables de la crisi
econòmica.
A Espanya i a Catalunya no tenim una problema de despesa pública. No
tenim un problema de dèficit públic, un dels més baixos d’Europa, per cert.
Tenim un problema de deute privat. i d’ingressos per mantenir i millorar l’estat
del benestar. Tenim un problema de model de desenvolupament econòmic, social i
ambiental que ha multiplicat els efectes de la crisi econòmica internacional
creada per l’especulació, la desregulació del sector financer, la bombolla
immobiliària .i la manca d’escrúpols del capitalisme salvatge. Un capitalisme
que ha trobat la manera d’enriquir-se, il·limitadament, sense comptar amb el
factor de l’economia productiva i del treball.
Però és públic que les polítiques obsessives per acomplir uns
determinats nivells de dèficit públic imposades per la dreta conservadora arreu
d’Europa, gràcies a la doctrina Merkel, no fan més que enfonsar-nos més i més
en la crisi econòmica, en una espiral de fracàs i patiment, on l’atur, la
depressió econòmica i la baixada d’ingressos públics no paren d’incrementar-se.
Aquestes polítiques són un fracàs que ens porten al suïcidi econòmic, social i
ambiental.
I tant que hi ha alternativa. Cal plantar-se davant de les institucions
europees i internacionals i dir-lis que així no. Que no estem disposats a desmuntar
el nostre incipient estat del benestar i deprimir més la nostra economia. Que
enlloc de salvar bancs volem salvar persones i oferir-lis futur. Que volem
préstecs a l’1% del Banc Central Europeu per pagar el nostre deute i revifar
l’economia social i productiva sobre noves bases de desenvolupament. Que volem
una democràcia on la política, el poble, mani i controli l’economia i els
mercats per avançar en una prosperitat compartida per a tothom.
Senyors Mas i Rajoy, deixin de dir que no hi ha alternativa. Si no estan
disposats a cercar el diner allà on està, si no estan disposats a plantar cara per
defensar els interessos generals del 99% de la ciutadania, el que han de fer és
preguntar-li al poble o dimitir.
